Els esports d'orientació: saber on ets i cap on vas

Els esports d'orientació són originaris d'Escandinàvia, on es practicava com exercici militar a finals del segle XIX. Com esport competitiu va començar en Noruega, on la primera competició va ser organitzada prop d'Oslo el 31 d'octubre de 1897. La primera trobada d'orientació a gran escala va ser organitzada al 1918 per l'aleshores alcalde d'Estocolm i va comptar amb la participació de prop de 220 atletes. Tot seguit es van començar a elaborar les normes i els principis d'aquests esports fins a convertir-se en una modalitat reconeguda i consolidada a arreu del món.

En l'actualitat dia hi ha 70 federacions internacionals pertanyents a la Federació internacional d'orientació (IOF). Els campionats del món se celebraren des del 1966 a 2003 cada dos anys i des de 2003 se celebren tots els anys.

Els esports d'orientació combinen: la navegació amb el mitjà de desplaçar-se. Com que el mitjà de desplaçament determina les necessitats d'equipament i les tàctiques, cada modalitat esportiva té regulacions pròpies per a les competicions i per al disseny i logística dels itineraris.

• Orientació a peu
• Orientació en bicicleta de muntanya
• Orientació amb esquí

Què son les curses d'orientació

Les curses d'orientació són competicions camp a través, contra-rellotge i sense un itinerari preestablert, però amb l'obligació de passar pels controls assenyalats a un mapa que, fins al moment de la sortida, és desconegut pels participants. Hi ha bàsicament dues modalitats de cursa: lineal i score. La diferència entre ambdues consisteix en que a la primera s'ha de seguir un ordre de pas pels controls mentre que a l'altra no cal seguir cap ordre.

El plànol sol estar a escala 1:10.000 (a diferència dels usuals d'excursionisme 1:25.000/1:50.000) i duu llegendes especials. L'únic instrument vàlid d'ajuda és la brúixola.

L'orientació treballa la tècnica de saber on ets i cap on vas, reconeixent el terreny i la cartografia, una assignatura sovint pendent en la nostra societat, on tothom s'atreveix a aventurar-se a la muntanya sense uns mínims de coneixements bàsics.

un membre de l'equip Ebre Priorat Raid Team prop d'un control.

Material i Equip
La "competició" o la carrera, està pensada per a provar l'habilitat d'orientació, la concentració, i la capacitat dels competidors. Són necessaris bona forma física i velocitat per a competir al nivell de l'alta competició. Per a assegurar l'equitat entre competidors el mapa no es proporciona fins a l'inici, i les eixides són normalment escalonades en intervals d'1 minut. L'objectiu és fer el recorregut el més ràpid possible entre els controls. La ruta més ràpida no és sempre la ruta més curta.

Mapa
Les competicions d'orientació utilitzen uns mapes especials: els mapes d'orientació. Són mapes topogràfics encara que molt més detallats que els mapes d'ús general. Les escales són 1:15.000 o 1:10.000, amb quadrícules alineades al nord magnètic. Els símbols del mapa són estàndards per la IOF (Federació Internacional d'Orientació) i s'han dissenyat per a ser entesos per qualsevol competidor fora del seu entorn i en qualsevol idioma.

mapa d'una cursa d'orientació

Itineraris
Les proves d'orientació ofereixen una ampla gamma d'itineraris, de diversa dificultat física i tècnica, per a satisfer les necessitats dels competidors. L'itinerari pot ser lineal o score (lliure), L'itinerari lineal està marcat en línies morades o roiges en un mapa. Un triangle s'utilitza per a indicar l'inici i un doble cercle indica la fi. Els cercles són utilitzats per a mostrar els punts de control.

Full de control
Els punts de control estan col·locats en llocs característics del mapa que poden ser identificats clarament en el terreny. Els punts de control són marcats en el terreny per "banderes" blanques i ataronjades. Els competidors reben un full de descripció dels controls que dóna una descripció precisa amb les característiques i la ubicació de la bandera (per exemple: arbre, 5m, costat de Nord). Per a participants experimentats s'usen símbols pictòrics d'acord amb les descripcions de control de la IOF.

Targeta de control i marcatge

Cada competidor ha de dur una targeta de control, per a presentar-la a l'inici i lliurar-la al final. La targeta de control ha de marcar-se a cada punt de control per a demostrar que s'hi ha passat per allí, i certificar que ha completat l'itinerari correctament. La majoria de les competicions ja utilitzen punts de control electrònics, encara que les targetes de marcatge manual encara s'utilitzen.

L'equip personal
L'equip bàsic necessari per a la carrera sol ser una brúixola i roba apropiada. Alguns organitzadors, per exemple al Regne Unit, recomanen dur un xiulet per seguretat.

El participant generalment usa un equip especialitzat:

• Una brúixola de polze, o brúixola de transportador amb una corda curta de canell.
• Una funda transparent per a mapes per protegir-lo.
• Una màniga plàstica transparent en l'avantbraç, per a tenir a mà les descripcions dels controls.
• Protectors oculars.
• Una taula per al mapa, fixa al manillar o lligada al tors per a l'orientació amb bicicleta de muntanya o orientació amb esquís.

Les regles de l'IOF prohibeixen l'ús d'ajudes artificials com GPS i altres dispositius electrònics de navegació.

estudiant el recorregut sobre el mapa abans de començar la competició

Modalitats de curses d'orientació?

Relleus
En una cursa d'orientació de relleus participa un equip de competidors on cadascú recorre una distància determinada, i el resultat és el temps total de tots els seus membres. Els relleus es realitzen generalment en una sortida en massa en comptes d'una d'esglaonada. Per tal d'evitar que els competidors se segueixin, es realitzen sortides per carrils paral·lels. En aquesta modalitat hi ha equips de tres o quatre rellevistes on els primers de cada grup fan el seu recorregut i a continuació li donen el relleu al segon corredor, que fa el mateix amb el següent. Finalment el guanyador es decideix com en les curses d'atletisme: el primer que creua la línia de meta.

Score
Els competidors han de passar per tants controls com pugui dins dels temps establerts. Hi ha generalment una sortida en massa. Els controls poden tenir diferents puntuacions depenent de la dificultat i hi ha una penalització en punts per cada minut de retard en passar-hi. En aquesta modalitat, el competidor amb la puntuació més alta és el guanyador. A gran escala, hi ha una versió de resistència coneguda com rogaine, originada a Austràlia.

Sprint
Són proves més curtes en les que el guanyador pot trigar en acabar entre 12 i 15 minuts. Sovint es realitzen en parcs i altres entorns urbans. Les escales del mapa són generalment 1:5.000 o 1:4.000. Els punts de control poden ser bancs, escultures, i altres objectes del paisatge urbà. En aquesta modalitat cal reaccionar i pensar ràpid i triar bé la ruta.

Nocturna
Els competidors utilitzen una llanterna frontal per a navegar en la foscor. Solen utilitzar-se elements reflectors en els punts de control i canvien les tàctiques de navegació i la precisió en la cerca. Els competidors poden anar ràpidament a la rodalia del punt de control, llavors escombrar l'àrea amb la llum per a agafar un reflex del punt de control.

Article d'Oriol Pellisa, membre de l'equip Ebre Priorat Raid Team.

comparteix-ho