«La neutralització de l'UT Estels del Sud va ser una gran desil·lusió, però va ser l'opció més assenyada»

Tornem a tenir una nova crònica de Ferran Vidal que ja es va estrenar com a col·laborador d'EbreActiu explicant-nos com va anar la 6a UT Les Fonts del passat mes de març des del seu punt de vista personal com a participant. Ara ens comenta la seva experiència a la 2a edició de l'ultratrail Estels del Sud en la que repetia després de finalitzar-la l'any passat.

L'Ultra Estels del Sud és la cursa per muntanya de llarga distància de les Terres de l'Ebre que transcorre per un lloc tan emblemàtic com són Els Ports. Segueix la ruta clàssica dels refugis del mateix nom, tot i que amb alguna variació per adaptar-la a la normativa de les curses de la FEEC. En aquesta 2a edició s'havia canviat el punt de sortida i arribada de Caro a Arnes, tot un encert. A més s'havia afegit com a al·licient la pujada al Mont Caro, punt més alt de la zona. En la seva primera edició vam patir les altes temperatures que van fer que molta gent abandonés. Aquest cop la cosa semblava diferent i més quan la nit abans ja va ploure de valent.

Jo arribava en moltes ganes. Després de l'Ultra de les Fonts, aquest era el meu següent objectiu. A més ja m'han desaparegut les molèsties al genoll i volia provar a veure quin era realment el meu estat de forma. A banda de conèixer de sobres el recorregut m'havia estudiat cada tram i avituallament, cosa que feia temps que no feia en una cursa. Semblava fet a mida però els 105Km del recorregut es podien dividir en 5 mitges maratons. A partir d'aquí jo vaig fer una planificació dels meus temps de pas. Objectiu, rebaixar de sobres els temps de l'any passat.

Amb molta animació al poble d'Arnes es dóna el tret de sortida als Estels del Sud i jo començo a un bon ritme però sense passar-me. Vull comprovar en quin temps puc fer la primera mitja. Els primers quilòmetres són molt corredors fins la pujada a Penyagalera. Una pujada on l‘any passat vaig patir un defalliment i que aquesta vegada pujo com si res. A dalt ens agafa la pluja acompanyada de vent. Com que vaig a bon ritme ni m'aturo a posar-me l'impermeable. Bona baixada fins al riu Ulldemó que ens toca creuar-lo. Si fa 3 setmanes que vaig venir a entrenar per la zona va tocar mullar-me els peus aquest cop passo sense problemes. Anem un grupet i per les converses ja m'adono que vaig a ritme més alt del que em toca. Però de moment físicament em trobo bé. Arribo a Beseit en mitja hora menys del temps previst i de moment les sensacions són bones.

Ferran Vidal a passant per Beseit (Km 21)

Després d'alimentar-me i omplir d'aigua emprenc la segona mitja. És la que té més desnivell i també la llarga pujada al corral del Quinto, possiblement la més dura de tota l'Ultra. Després d'un tram de pujada i baixada corredora arribo a l'aparcament del Parrisal. Una mica més endavant creuo el riu Matarranya i emprenc l'ascensió al Corral a un ritme més tranquil. Amb el temps que he guanyat en la primera mitja, tinc marge. La pujada és fa llarga però com la conec... paciència. Un cop dalt, baixo amb molta tranquil·litat per recuperar cames. Ja començo notar com la musculatura es queixa fins al punt que, quan arribo un altre cop a baix al riu, ja tinc la primera estrebada mirant de superar algun dels blocs de pedra que hi ha a la llera del Matarranya. Ara si que la tàctica és 100% conservadora. L'últim tram de pista fins a Font Ferrera se'm fa llarg. No tinc ni ganes de córrer. Espero que, descansant i menjant, em torni a recuperar.

La parada a Font Ferrera la faig massa llarga fins al punt que quan reprenc la marxa, m'he refredat tant que fins i tot vaig coix. Trigo 10 minuts en recuperar-me i ‘caminar' amb normalitat. Llavors, miro de seguir un grupet que m'avança però mentalment em costa i en l'únic que penso és arribar a Caro per recuperar-me. A l'avituallament de Casetes Velles on menjo un bon plat de pasta i em dirigeixo a Pallers. El vent bufa amb molta força per la cova del Vidre i ja em mentalitzo del que ens podem trobar a Caro. Però en arribar a dalt al coll i abans de fer el darrer tram fins les antenes, un voluntari ens diu que tirem a baix perquè al cim la cosa està lletja. Llàstima, em feia gràcia passar per Caro. Però lo pitjor arriba a poc d'arribar a l'avituallament quan un cotxe de l'organització em comunica que s'ha acabat la cursa per les condicions climatològiques. Quina desil·lusió. No se com reaccionar. Després d'esperar amb tantes ganes aquest cursa, tot s'ha acabat.

Ferran Vidal a l'avituallament de Caro, on va saber que es neutralitzava la cursa (Km 63)

Segurament hi haurà qui no pugui entendre que s'hagués aturat la cursa. Els que som de la zona estem acostumats al vent. Jo mateix he fet més d'un cop les Rases del Marraco en condicions semblants i he hagut de passat agafant-me a les pedres. No obstant, després de parlar en algú proper a l'organització crec que va ser l'opció més assenyada. A aquella zona molts participants l'haguessin passat de nit i amb les previsions pintava que la situació podria anar a pitjor. Jo mateix patia per la baixada de temperatures per la nit. Si algun dels participants hagués prés mal, un rescat en aquell terreny no hauria estat fàcil. Per això entenc plenament la decisió de l'organització. Crec que la seguretat és el primer. Ara, a esperar a veure si l'any que ve hi ha més sort.

comparteix-ho